Calendari dels Pagesos
  Calendario del Ermitaño de los Pirineos

Una aproximación a los almanaques, lunarios, calendarios
y pronósticos con motivo del 150 aniversario
de la primera edición del Calendari dels Pagesos.

Los antecedentes directos de los calendarios como el que ahora tiene en sus manos, conocidos también como almanaques, pronósticos y lunarios, eran publicaciones manuscritas y de carácter perpetuo. Los confeccionaban hombres de ciencia por encargo de nobles o personas adineradas.

En Catalunya conocemos la existencia de almanaques impresos, y por tanto más o menos al alcance de las clases populares, a partir del siglo XV. Sus principales consumidores eran el clero, notarios, campesinos, ganaderos y toda persona que tuviera necesidad de conocer el calendario y sus particularidades para cuestiones relacionadas con sus tareas.

La costumbre de editar almanaques arraigó con fuerza en la segunda mitad del siglo XIX y llegado el siglo XX, algunas publicaciones periódicas como el Patufet, el Be Negre o el Cucut entre otras, obsequiaban a sus lectores y subscriptores con almanaques. Comercios y empresas con cierto renombre publicaban también sus almanaques como regalo publicitario.

La prolifeación de este tipo de calendarios populares en la segunda mitad del siglo XIX hay que contextualizarla en un momento preciso y concreto. Para entender este fenómeno debemos remontarnos al reinado de Fernando VII, concretamente en el al año 1814 en que se abolió la libertad de prensa, prohibiendo la edición de periódicos y almanaques. Sólo se permitió, en el caso que nos ocupa, la publicación de un almanaque oficial redactado por el Observatorio Astronómico de San Fernando de Cádiz, que llegó a vender en el período absolutista tres millones de ejemplares anuales, todo un negocio editorial controlado desde el estado.

Esta situación de monopolio estatal duró hasta el 28 de noviembre de 1855 en que se publicó la ley que liberaba los almanaques del monopolio estatal a partir del año 1856, en coherencia con la libertad de imprenta que promulgaba la Constitución vigente de aquellos momentos. Este hecho animó a los impresores y editores, con visión de negocio, a realizar calendarios con contenidos de todo tipo: satíricos, políticos, literarios, religiosos, etc. Barcelona destacó como centro de edición, producción y distribución de este tipo de publicación.

Fue el mismo 1856 cuando se publicó el primer número de El Calendari del Pagès, actualmente desaparecido, editado por el Institut Agrícola Català Sant Isidre e impreso en sus inicios por Anton Brusi. Pocos años después, en 1861, y emulando El Calendari del Pagès pero con una edición más humilde y popular, se editó el primer número de El Calendari dels Pagesos, una publicación que ahora llega a sus 150 años de vida.

Felicitamos desde aquí este importante aniversario que se celebrará con la publicación de un número extraordinario y la creación de una página web.

Amadeu Carbó Martorell

Durant molt de temps s’aplicà a les nacions l’hora local de cada població i això produïa ben remarcables confusions degut al desenvolupament de les vies ferrades, del telègraf, etc. Tot seguit es veié la conveniència d’unificar l’hora dintre de cada nació i, generalment, s’aplicà la que corresponia a la capital: així, doncs, per exemple, el servei ferroviari a Espanya es regí durant molts anys per l’hora del meridià de l’Observatori de Madrid. Aleshores l’hora era la mateixa a totes les estacions ferroviàries i la qual només diferia de l’hora local de la població. L’activitat humana va seguir augmentant, i va fer que les comunicacions entre els pobles fronterers creixessin enormement, la qual cosa féu veure la necessitat d’unificar l’hora per tal de facilitar les seves relacions. Exemple: l’hora espanyola ajustada al meridià de Madrid diferia en 24 m. i 6 s. amb l’hora  francesa, la qual es regia pel meridià de París, i els horaris de trens internacionals, així com també els viatgers que passaven la frontera, en una o altra direcció, necessitaven tenir present aquesta diferència i modificar la marxa dels seus rellotges o es trobaven en confusions que els ocasionaven remarcables perjudicis.

Ja en un Congrés celebrat a Washington el 1884, s’inicià la idea d’elegir un meridià únic per als esmentats efectes del temps, i es recomanà l’adopció d’un sistema uniforme d’hora universal. La idea assolí el seu desenvolupament al cap de vint-i-vuit anys en l’anomenada  Conferència de l’hora, celebrada a París el 1912.

En aquest llarg interval s’havia examinat el problema, s’havien aportat solucions i s’havia realitzat la propaganda necessària fins arribar a la seva maduresa. Així no fou difícil l’acord que subscriviren Espanya i disset nacions més.

Davant la impossibilitat d’aplicar una mateixa hora a tot el món, s’acordà que la diferència d’uns llocs als altres fos d’hores enteres, completes i, en canvi, coincidissin els minut i els segons. Per la qual cosa es considerà dividit el globus terraqui en 24 fusos esfèrics iguals, cadascun de 15º, i els quals tenen com a eix comú el de rotació terrestre. Cadascun d’aquests fusos equival a una hora exacta, i tots els llocs compresos dintre d’un fus hauran de tenir exactament la mateixa hora. La unificació, que abans s’havia fet parcialment dintre de les nacions, ara es feia dintre els fusos geogràfics definits. El meridià inicial havia d’ésser el de Greenwich, situat més a la vora del cantó centre del primer fus, anomenat O, o de l’Europa occidental. Els altres fusos van numerats de l’1 fins al 23, i marxen sempre cap a Orient; entre dos fusos propers hi ha sempre la diferència d’una hora, i entre dos fusos qualsevol hi ha la diferència d’hores que resulta de resta els números que els representen. Així la diferència d’hores entre Filipines, compreses en el fus 8è. i Egipte, que es troba en el fus 2n. , serà 8 – 2 = 6 hores; entre Filipines i Espanya, 8 – 0 =  8 hores.

L’any 2010 i 2011 formen el bienni Maragall perquè enguany celebrem els 150 anys del naixement de l’autor i, sense aturar-nos, commemorarem els 100 anys del traspàs del poeta.  Són dos anys seguits per recordar el primer escriptor modern de la literatura catalana.

Joan Maragall va marcar un abans i un després a la cultura catalana.  És l’autor que obre les portes a la modernitat perquè va renovar la poesia, el teatre, el periodisme, la crítica literària, el memorialisme i la traducció literària.

Va revolucionar el gènere de la poesia des de molts punts de vista.  Va redefinir la poesia en general i, en concret, va redefinir el poema curt i el poema llarg.   Abans de Maragall, la poesia estava allunyada de la vida i era una cosa força artificial.  Però per Maragall la poesia estava profundament vinculada a la vida, a l’experiència vital del poeta.  La poesia havia de traspuar calidesa i immediatesa, per una banda, i substància i profunditat, de l’altra.  La calidesa i la immediatesa, i la substància i la profunditat de la mateixa vida.

Pel nostre poeta qualsevol moment de la vida estava carregat dels quatre valors que acabo de citar.  Un bellíssim poema, “Romanza sens paraules”, ens ofereix un bon exemple:

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l’aigua fresca;
els germanets més petits
riu que riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s’ennuega…
Tots se posen a xisclar,
s’evaloten i s’alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell borgit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una “romanza” sens lletres.

En principi, el poema és un bellíssim apunt al natural que retrata una escena molt repetida d’uns nens, durant l’estiu, bevent d’una font i jugant amb l’aigua.  El text no té cap secret.  Ja tenim la calidesa i la immediatesa.  Maragall ens fa veure i sentir l’experiència que ha viscut contemplant l’espectacle dels nens refrescant-se a la font.

Ara bé, el deliciós poema no s’acaba aquí.  Ens falta encara la substància i la profunditat.  Els poemes de Maragall sempre tenen aquesta entrada amable i directa, però, al mateix temps, sempre tenen un altre sentit més pregon i més vast.  Una segona lectura de “Romanza sens paraules”, una lectura més acurada i reposada, ens revela que es tracta d’un poema que ens parla de les diferents maneres que tenim de viure la felicitat humana.  La nena que beu fins a ennuegar-se representa la categoria de persones vitalistes que s’arrisquen a la vida, fins el punt d’arribar a fer-se mal.  El grup de germanets representa la categoria de persones més cautes, més assenyades que viuen la vida i la felicitat des d’una certa distància, com la majoria de les persones.  En un tercer estadi tenim el bebè al bressol que es deixa contagiar per la felicitat des de la distància.  El bebè representa la categoria de persones que viuen la felicitat indirectament a través de les experiències dels altres.  El bebè també respresenta el fet que la recerca de la felicitat és una qüestió instintiva que forma part de la natura humana.  I, finalment, en un quart i darrer estadi, ens trobem el poeta, l’artista, que està observant les criatures (la noia que beu, els germanets que esquitxen i el bebè que balla i gemega de felicitat) i després escriurà el poema de cara als lectors, de cara a nosaltres.  El poeta, l’artista de la paraula, escriurà el poema per fer-nos adonar que la vida és un do que hem de saber apreciar i per fer-nos adonar que tot en la vida té un sentit final si sabem posar-nos-hi amb un cert nivell de consciència.  Els poemes de Maragall sempre ens eixamplen el plaer i la comprensió de la vida.

Una altra idea que apareix a “Romanza sens paraules”, si el sabem llegir atentament, és la importància que té el contacte de la humanitat amb la natura.  Fixem-nos-hi bé com la felicitat de tots, la nena, els germanets, el bebè i el poeta, s’assoleix a través del contacte directe o indirecte amb l’aigua, amb la natura.  De fet, tota l’escena del poema té lloc en un entorn natural on hi ha instal·lada una font.

Ara bé, si tornem a mirar atentament l’inici del poema veurem certes coses que no hem vist abans.  “En la pica de la font/neda una rosa vermella [...]” diuen els dos primers versos.  Ens podem preguntar què és aquesta rosa que flota en la superfície de l’aigua recollida a la pica de la font?  És segurament una rosa silvestre que ha caigut a la pica des d’una planta propera.  O potser és una rosa que un passejant ha collit pel camí i se n’ha cansat i l’ha llençat a la pica.  Tant se val.  El que és important és saber que des de l’Edat Mitjana que la rosa és el símbol de la bellesa física i la bellesa espiritual.  Per això parlem de la Mare de Déu de Montserrat com “la Rosa d’abril”, perquè és l’encarnació de la bellesa espiritual.  I per això regalem roses el dia de Sant Jordi, com a invocació i record de la bellesa física i l’amor.

En el nostre poema, la rosa és el símbol de la bellesa física i espiritual de la natura, la vida i l’art.  I per Maragall les tres coses sempre venien juntes:  la natura, la vida i l’art.  De fet, la vinculació significativa entre la natura, la vida i l’art és un dels grans, grans temes que apareix a l’obra poètica de Maragall.  Podríem insistir una mica més i afirmar que és un dels temes que vertebra l’obra de Maragall, que dota l’obra de Maragall d’un sentit d’ordre i unitat.  El tema dels lligams profunds entre la natura, la vida i l’art apareix al primer llibre de Maragall, “Poesies” (1895) i seguirà apareixent a tots els seus llibres fins el darrer que va publicar en vida, “Seqüències” (1911).  A “Poesies” trobem el poema seriat que es titula “A dalt del Pirineu…”, que recull les experiències de Maragall durant l’estiu de 1891 a Senillers.  I a “Seqüències” trobem “Seguit de les vistes al mar”, que recull les observacions de Maragall durant l’estiu, de vacances a Caldes d’Estrac, entre 1906 i 1910.

Maragall estava convençut que les persones havíem de viure la vida plenament i realitzar-nos al màxim com a persones.  I un dels capítols o aspectes destacats d’aquest viure plenament i realitzar-se el màxim era indubtablment el contacte amb la natura.  Dit d’una altra manera:  sense el contacte sostingut amb la natura, no podem viure plenament ni ens podem realitzar al màxim com a persones.  A més, el nostre contacte amb la natura havia de ser el més extensiu i general possible.  Per aquest motiu, a l’obra de Maragall podem rastrejar la presència de muntanyes, plans, camps, rius, mars, animals, plantes, arbres i fenomens meteorològics com els canvis de les quatre estacions, la boira, el vent, els núvols, les tempestes, la pluja, la neu, la soleiada, la llum, la foscor, el fred, la calor…  Maragall observava la natura totes les hores del dia i durant el cicle de les quatre estacions.

Ara ens toca preguntar-nos perquè era tan important per Joan Maragall el contacte amb la natura?  La resposta a la nostra pregunta és senzilla i complexa alhora.  Per Maragall l’essència de la vida es podia trobar a la natura.  És a dir, sense un contacte significatiu amb la natura la humanitat era incapaç d’entendre la vida i, per tant, de viure la vida correctament.  Per Maragall la natura era la base de tot.  Les idees més centrals de la vida sorgien directament de la natura.

Maragall estava plenament convençut que la natura ens ensenyava el sentit profund de la vida.  Serà millor per nosaltres veure un exemple.  Si agafem un poema com “Unes flors que s’esfullen” veurem com el nostre poeta ens narra lenta i amorosament la mort d’un ram de flors en un gerro d’aigua a casa seva.  A poc a poc, les flors es van desfent i el poeta les observa de prop.  En principi, el poema hauria d’acabar amb aquesta nota de tristesa de la indefugible mort de les flors, però no.  El poema acaba amb un vers de vitalisme triomfant:  “i el camp tot estrellat de noves flors.”  La natura ens ensenya que la mort no és el final de la vida.  Malgrat tot, el final de la vida és més vida.  Les flors del gerro es moriran, deixant-nos “un sospir olorós suspès en l’aire…”, però no és el final perquè el gran cicle de la vida i la natura sempre garanteixen la continuïtat de la vida.

D. Sam Abrams

Dibuixos de Pere Torné-Esquius (1879-1936)
de la col·lecció del llibre “Els dolços indrets de Catalunya” (1910),
precedits d’un pròleg de Joan Maragall i d’una notícia de Francesc Sitjà.

Quan, en una època remota, l’home descobrí la utilitat del foc, tant per a combatre la fredor, com per a la cocció dels aliments i la il.luminació nocturna, se li plantejà el problema de com encendre foc i com mantenir-lo sota control. Verdaderament, amb els mitjans d’aquell temps, encendre un foc no era fàcil. El procediment  més corrent, durant segles, fou el fregament de fustes resinoses fins a obtenir un grau d’escalfor suficient per a inflamar la llenya seca, que era pràcticament l’únic combustible disponible. Mes endavant, els nostres avantpassats, per a encendre foc, es valgueren de la pedra foguera (una varietat de sílex) i l’esca. La pedra foguera era tallada de manera que formés un cantell viu. Picant  amb un ferro de forma rectangular (foguet) contra el cantell de la pedra, es produïen espurnes que encenien l’esca. D’això s’en deia picar foc. L’esca és una substància vegetal, flonja, molt fibrosa i molt inflamable. S’obté d’una espècie de bolet que es cria a la soca del roure (bolet d’esca). Per a la seva utilització, l’esca era bullida amb lleixiu ben carregat de cendra o era colgada en un femer i després era assecada al sol. Encesa amb les espurnes al picar foc, l’esca cremava sense flama i propagava la combustió a una altra substància fàcilment inflamable, com per exemple l’herba fanalera. Per ajudar a encendre el foc, abans de prendre els tions grossos, també era usat el residu de la mòlta de les olives (pinyola) o bé el residu de la premsada dels raïms (rapa).

Un cop encès el foc, calia mantenir-lo a base d’afegir-hi llenya. Cada família mantenia el seu foc a la llar. En temps remots, si el foc s’apagava, calia manllevar-ne a un veí o al cap de la tribu. En èpoques posteriors, sembla que era normal anar a cercar foc a casa de l’alcalde. Quan hom anava a cercar foc, les brases eren transportades dins petits recipients (de ferro, de llautó o de terrissa) anomenats escalfetes.

El foc de la llar, a més de produir escalfor per als estadants de la casa i per a la cocció dels aliments, contribuia a l’enllumenat de la cuina, que era l’estança    central de la vida familiar. En algunes societats primitives al foc se li assignava un caràcter sagrat i s’el vinculava al culte dels avantpassats. Encara avui és emprada la paraula llar com a sinònim de familia i de casa habitada. En els documents antics dels cens de població, les families i les cases eren designades focs. I un dels drets que es pagaven a l’època feudal era el fogatge. Hi ha un refrany que considera una sort poguer mantenir el foc de la llar : “Bona brasa, bon tió, bona sort que Déu ens dó”.

Aparells calefactors

Fins a una època no massa llunyana, per a la calefacció de les habitacions hom emprava els brasers. (figura 1) El braser era un recipient metàl.lic, generalment d’aram o de llautó, de forma semblant a una cassola, amb dues nanses mòbils per a transportar-lo. El recipient solia anar encaixat en una plataforma de fusta, de forma rodona o vuitavada, sostinguda per tres o quatre potes. El braser era omplert amb carbonissa, llenya petita o pinyola i el foc cremava sense flama. Sovint el braser era col.locat sota una taula, encaixat en una fusta plana. La taula era tapada amb roba per tots costats i les persones reunides al seu voltant s’escalfaven els peus. Aquest tipus de taula rebia el nom de camilla.

figura 1: braser

Per a ús individual hom emprava el braseret o maridet, capsa metàl.lica de ferro o llauna, amb una tapa proveïda de forats, dins de la qual hi havia un recipient que contenia brases enceses. El braseret es col.locava sota els peus.

Per a escalfar els llits, hi havia aparells especials que rebien el nom d’escalfallits, burro o frare. (figura 2) Un tipus d’escalfallits era un gros cassó d’aram cobert amb una tapa amb forats i proveït amb un mànec llarg de fusta o de ferro que permetia introduir l’aparell fins al centre del llit. Dins del cassó es col.locaven les brases. Un altre tipus d’escalfallit consistia en una cassola de terrissa que es posava plena de brases dins d’un bastiment de fusta, de forma semblant a un trineu, destinat a sostenir els llençols quan era introduït dins del llit.

Sistemes d’il·luminació

Un dels sistemes més antics fou l’ús de la teia, fusta molt resinosa i combustible extreta del cor de la soca dels pins. Amb la teia es feien llenques estretes i llargues que  eren introduçïdes en un forat de la paret o eren col.locades en un engraellat de ferro (teiera) clavat a la paret. També hi havia teieres portàtils amb tres peus. Les teieres foren molt usades per a il.luminar llocs públics, sobretot a l’aire lliure. També eren col.locades a les cuines arran del foc de la llar, sota la campana que s’emportava el fum per la xemeneia.

També des d’antic han sigut molt utilitzades les candeles, que es basen en la combustió de greix animal o cera. Les candeles són fabricades amb un motllo i es deixa en el seu centre un ble fet de lli filat. Els ciris són de cera i més grans que les candeles. Les espelmes són candeles de seu o d’estearina i són relativament més curtes i gruixudes. Candeles, ciris i espelmes, poc o molt, encara són usades.

Les atxes eren molt grans i de secció quadrada i tenien quatre blens. Les anomenades atxes de vent eren fetes amb brins d’espart untats amb pega i no s’apagaven per violent que fos el vent. Hom col.locava ciris, candeles i atxes en canalobres de formes variades (de terrissa, de ceràmica decorada, de vidre, de llautó i de ferro).

Durant segles, el tipus més corrent de llum domèstic fou el que es basava en la combustió de l’oli dins una cassoleta (gresol) en la qual hi havia submergit un ble format per fibres tèxtils. El ble cremava i donava llum gràcies al contacte amb l’oli del gresol.

El tipus de llum d’oli que ha arribat fins a una època més recent és l’anomenat simplement gresol o també llum de ganxo i llum de cuina.(figura 3) Aquest estri es compon de dos recipients metàl.lics posats l’un dins de l’altre; el superior, la gresoleta, destinat a dipòsit d’oli i a sostenir el ble i el de sota, la gresola, a recollir les escorrialles de l’oli que pugui vessar de la gresoleta. La gresola va fixa a una tija de ferro al cim de la qual hi va unit un ganxo destinat a penjar l’estri en el lloc més convenient. La importància en les cases del llum de ganxo o gresol es reflexa en diversos refranys. Per exemple: “Qui sopa amb sol no li cal llum de gresol”. “Cada ú a casa seva sap on es penja el gresol”.

El més important dels llums d’oli és la llumenera, de llautó brunyit i aspecte monumental. (figura 4) Tenia, igual que el gresol, una gresoleta o recipient destinat a la contenció de l’oli amb un nombre variable de becs o brocs per als blens.

Era característic de la llumenera una tija o columna de llautó sostinguda per un peu ample. La gresoleta anava tapada amb un tap tornejat i la tija de la part superior de la llumenera anava coronada per una nansa de llautó que permetia penjar l’instrument. Damunt del tap de la gresoleta hi havia un braç destinat a sostenir el pàmpol, planxa de llautó destinada a tapar la flama i evitar l’enlluernament. Entre el tap de la gresoleta i el portapàmpols solia haver-hi una anella de la que penjaven cadenetes que sostenien accessoris, com és ara l’apagallums o caputxó, unes pinces per a estirar el ble i altres. La llumenera constituïa un objecte de luxe, era enriquida amb tornejats i filigranes i era utilitzada especialment en festes i actes solemnes.

Un altre estri destinat a produir llum a base d’oli, molt usat a l’aire lliure, fou la llanterna. Era un fanal manual amb una cara de vidre i una nansa fixada generalment a la cara oposada. A l’interior, fixat a la base, hi havua un recipient rodó en el que s’hi posava l’oli i que tenia un forat a la part superior per on sortia el ble, que era de cànem, lli o cotó.

El funcionament de vegades irregular dels llums d’oli donà lloc a la dita : “Més boig que un llum d’oli”. Sovint, però, tot s’arreglava afegint oli i d’aquí ve l’expressió “Es com posar oli en un llum”. Altres vagades calia mocar el llum,

o sigui, escapçar el moc que era la part ja cremada del ble. Aquesta operació, que també s’anomenava llevar el cremallot, es feia amb un estri especial : la mocadora o espaviladora.

Les dificultats que hi havia en encendre el foc quedaren molt allleugerides quan foren inventats els llumins. Els primers llumins eren de fusta amb una mixtura a l’extrem d’una substància fàcilment inflamable per fricció. Més endavant aparegueren els llumins tipus candeleta.

Els canvis de l’edat contemporània

Els sistemes d’enllumenat i de calefacció descrits, basats en la combustió de la llenya, del greix i de l’oli, tingueren plena vigència fins a finals del segle XVIII, però durant el segle XIX foren substituïts, de mica en mica, per les noves tecnologies basades en la utilització del gas, del petroli i de l’electricitat. El gas, produït industrialment s’aplicà  primer a l’enllumenat i després a la cocció dels aliments i a la calefacció. L’explotació dels jaciments petrolífers donà lloc als quinqués i estufes de petroli. Finalment, l’aplicació de l’energia elèctrica a la producció de llum va començar amb l’arc voltaic; però fou cap a la fi del segle XIX, (quan Edison inventà i perfeccionà la bombeta elèctrica d’incandescència) que l’electricitat es convertí en el mitjà més pràctic per a la il.luminació de carrers, locals públics i domicilis particulars.

VOCABULARI CATALÀ-CASTELLÀ DE LA LLUM I LA CALEFACCIÓ