JARDINS ADAPTATS AL CLIMA MEDITERRANI

Al nostre clima mediterrani es concentra gran part de la precipitació anual a la primavera i a la tardor, tenint lloc persistents sequeres durant la resta de l’any. Aquest mateix patró de clima tenen a nombrosos estats de l’oest dels Estats Units. És allà on, com a conseqüència d’una greu sequera que van patir l’any 1977, unida a l’augment de la població que va provocar un augment exagerat del consum d’aigua per al reg de jardins i camps de golf, es va crear una nova cultura de jardineria anomenada Xerojardineria, que perseguia principalment  l’ús de poca aigua (el prefix xero (ξηρό) significa sec en grec).

Algunes tècniques que aplica la xerojardineria per adaptar els jardins a climes secs son:

  • Plantar gran quantitat i varietat d’arbres i arbusts i poca extensió de gespa; o, si més no, substituir la gespa clàssica, gran consumidora d’aigua, per barreges de llavors d’espècies entapissants o cespitoses, que no requereixin tan consum d’aigua ni tan manteniment. Hi ha gespes ornamentals força resistents a climes secs; un exemple molt emprat pot ser una barreja de llavors de Festuca arundinacia, Poa pratensis i Lolium perenne en una proporció del 70%, 10% i 20% en pes, respectivament.
  • Aplicar una cobertura o jaç en parterres o grups d’arbusts, ja sia amb materials orgànics, com l’escorça de pi triturada, o inorgànics, com la terra volcànica. La finalitat és la de disminuir l’evaporació i protegir les rels de la deshidratació. També dificulta l’aparició de males herbes i estalvia operacions d’entrecavat. I evita la formació de crosta, mantenint un menor índex de compactació del sòl, que podrà retenir més l’aigua.
  • Fer escocells, és a dir, clots entorn de les soques dels arbres i de les plantes perquè retinguin l’aigua.
  • Realitzar podes superficials ja que les podes dràstiques signifiquen un augment del consum d’adob i d’aigua.
  • I la tècnica principal: utilitzar espècies vegetals autòctones o pròpies de climes mediterranis, ja que la major part d’elles son, de forma natural, eficients en aigua i resistents a les altes temperatures perquè han hagut d’adaptar-se a aquests climes. Aprendre del paisatge natural que ens rodeja i fixar-se en les plantes que creixen bé en jardins pròxims al nostre, pot ser molt útil.

Gran part de la vegetació pròpia de climes mediterranis i d’altres zones àrides comparteix caràcters tals com: abundància d’espècies arbustives de fulla perenne i de plantes anuals, fulles reduïdes, cutícules cèries, presència de toment (conjunt dens de pèls que formen com una borra)…, i, en casos extrems, presència d’espines, òrgans reservoris d’aigua, absència o transformació de les fulles, sistemes radiculars molt potents…Tots aquests caràcters responen a una única finalitat, l’aprofitament màxim de l’aigua.

Com hem dit, son aptes per a la xerojardineria les plantes autòctones del nostre entorn Mediterrani, com ho son també les de la zona de Xile central, de la regió del Cab a Sudàfrica, del sud i sud oest d’Austràlia i de gran part de Califòrnia, ja que son zones que comparteixen moltes característiques climatològiques i les seves plantes han sofert adaptacions similars. A més d’aquestes, la major part de les plantes anomenades crasses, normalment originàries de zones amb baixa pluviometria, són igualment apropiades. A continuació citem algunes espècies apropades, tenint present que n’hi ha moltes més:

Arbres: cítrics, palmeres, algunes coníferes com el xiprer, el pi pinyoner, el cedre, la pícea, el làrix o l’araucària, les cícades, l’olivera, el garrofer, l’auró, el lledoner, l’acàcia, el pollancre, l’om, el llorer, la morera, l’alzina, el plàtan, el caqui, la prunera, l’ametller, el magraner.

La única espècie de palmera autòctona als Països Catalans és el margalló, Chamaerops humilis; però conreades prosperen moltes més espècies com la palmera datilera, Phoenix dactylifera o la palmera de Canàries, Phoenix canariensis.

Les cícades s’empren molt per la seva gran resistència a la sequera i perquè poden créixer en terrenys sorrencs i rocosos, assolellats o penombrosos, o amb una alta salinitat. Com a curiositat direm que se les considera fòssils vivents perquè van ser un dels components majoritaris de la vegetació durant el Juràssic, de 200 a 146 milions d’anys a.C.

Arbusts: buguenvíl·lea, baladre, azalea, mimosa (Acacia dealbata), ginesta (Sparteum junceum), arboç (Arbutus unedo), romaní (Rosmarinus officinalis), farigola (Thymus vulgaris), espígol (Lavandula angustifolia), parra – planta de vinya cultivada en forma alta, enfiladissa -, boix, llentiscle, heura, gineris (Cortaderia selloana) – matoll amb forma de plomall-, ginesta, marfull, moltes espècies crasses i suculentes com les atzavares (com l’Aloe vera, amb molts usos mèdics i cosmètics), algunes iuques com la Yucca aloifolia, la Crassula arborescens, molt ornamental, o la Portulacaria afra o arbre de l’abundància.

Flors: begònia, camèlia, cal·listèmon (Callistemon citrinus, d’inflorescències vermelles molt vistoses), crisantem, violer groc o flor de Sant Vicent (Cheiranthus cheiri), calèndula, gerani, lliri, petúnia, vinca, margarida, verbenes, peònies, estepa blanca (Cistus albidus).

Un xerojardí no té perquè ser un jardí només de cactus i d’aspecte sec, sense gespa i dominat pels colors terrosos i marrons. En un jardí de baix consum d’aigua, com podem veure, hi pot haver moltíssima diversitat d’espècies que, ben triades, poden donar molta variabilitat cromàtica.

Joan Tomàs i Bilbeny

Categories: ANY 2018. Enllaç permanent. 

Els comentaris estan tancats.