EL RELLOTGE DE SOL, INSTRUMENT ASTRONÒMIC I FILOSÒFIC

A l’alba de l’ésser humà, el nostre avantpassat va anar prenent consciència del pas del temps, de la previsió necessària per disposar d’aliments en estacions poc propícies, de l’aproximació inexorable de l’amenaçadora nit i de la conveniència de dominar el seu futur en honor de la pròpia supervivència. Després de veure que el recorregut diari del Sol per la volta celeste podia servir-li per dividir el dia en fragments, el primitiu humà es va fixar en les ombres canviants d’arbres, roques o altres accidents naturals per diferenciar els diferents moments del dia. Encara existeixen en diversos llocs penyes o arestes muntanyenques que han conservat el nom de “Roc de les hores” per haver estat utilitzades per a aquest funció en un passat no gaire remot. Més tard va construir el seu primer rellotge de sol segurament en una superfície horitzontal sobre la qual es desplaçava l’ombra d’un objecte vertical, el gnòmon.

A Egipte, l’astronomia es va desenvolupar per la necessitat d’establir un calendari agrícola que sincronitzés l’evolució anual del Nil amb el cicle astronòmic i solar; utilitzaven diversos rellotges de sol; alguns portàtils i uns altres verticals per posar en una paret, una tradició que ha perdurat fins als nostres dies. En la cultura greco-romana va sorgir un nou tipus de rellotge de sol consistent en una superfície còncava oberta cap amunt anomenat escafé. A Catalunya en conservem alguns exemplars procedents de diverses viles romanes.

El cristianisme va establir l’obligació de les oracions en moments determinats del dia, el que va fer imprescindible la utilització del rellotge de sol a les esglésies i els monestirs. Són els anomenats quadrants canònics que solen estar esculpits en marcs de portes i parets meridionals d’edificis religiosos amb un gnòmon perpendicular a la paret que actualment gairebé sempre ja s’ha perdut. En un text del segle XI procedent del Monestir de Ripoll (Arxiu de la Corona d’Aragó, manuscrit 225) es donen les instruccions per construir un rellotge de sol amb les hores temporals, és a dir, variables en durada en funció dels mesos de l’any, segurament per a l’ús del campaner que havia de transmetre a la comunitat les hores canòniques per la via acústica.

Un gran avanç en la ciència i art de la gnomònica va ser el descobriment que inclinant el gnòmon dels rellotges de sol en funció de la latitud geogràfica en que estaven situats, es guanyava en precisió, simplificació tècnica i claredat de lectura; així, a partir del s. XV, proliferen els rellotges de sol amb el gnòmon inclinat segons la latitud i paral·lel a l’eix de la Terra.

Al segle XVII es van inventar els rellotges mecànics de pèndol que tenien ja prou precisió per detectar certes variacions dels rellotges de sol motivades per la velocitat lleugerament irregular amb la qual la Terra de desplaça sobre la seva òrbita. Les lleis de Kepler ho aclareixen científicament: en descriure que amb una òrbita lleugerament el·líptica i el Sol situat en un dels seus focus, la Terra accelera en apropar-se al Sol i frena en allunyar-se del mateix. Les irregularitats conseqüents arriben a acumular fins a un quart d’hora de diferència entre un rellotge de sol i un rellotge mecànic de marxa uniforme. Aquestes diferències s’expressen en l’Equació del Temps que pot prendre la forma de taula o gràfica anual.

Aquesta és una de les raons per les quals l’hora d’un bon rellotge de sol que marca el temps veritable no coincideix amb la d’un rellotge mecànic que assenyala el temps mitjà; però hi ha altres raons per afegir actualment a l’increment de les diferències, com la uniformitat horària dins de zones políticament demarcades a partir del repartiment de la Terra en 24 fusos horaris. Un bon rellotge de sol marca l’hora solar del seu meridià que és diferent de l’hora d’un lloc situat a pocs quilòmetres però sobre un altre meridià; en canvi, els rellotges de temps mitjà assenyalen una hora convencional determinada a partir del meridià de Greenwich. A aquestes diferències cal afegir encara l’avançament estacional (una hora a l’hivern i dues a l’estiu) amb el qual incrementem amb escreix l’allunyament entre l’hora oficial i l’hora solar local.

El descobriment de l’Equació del Temps podria haver representat la mort del rellotge de sol incapaç de seguir a la humanitat en la recerca de la precisió, a més de no poder marcar el minut tan necessari en l’atrafegat món modern. Lluny d’això, el rellotge de sol va començar llavors a formar part de la iconografia cultural i popular i la seva presència es va fer gairebé imprescindible en masies i cases de camp on no calia tanta precisió i la vida estava més sincronitzada amb la natura.

Per altra banda, la gnomònica ha desenvolupat mètodes perquè els rellotges de sol puguin marcar el temps mitjà corbant les línies horàries en forma de vuit; aquestes línies matemàtiques anomenades analemes tenen la funció de corregir la diferència que existeix entre el temps vertader i el temps mitjà. Altres rellotges de sol moderns contenen, a més de les línies horàries, les del calendari que, amb la seva forma hiperbòlica, creuen les rectes horàries o els analemes en diferents punts; així l’extrem del gnòmon pot indicar l’època de l’any, el mes, el signe zodiacal, el dia o altres dades relatives al calendari i el temps mitjà. Això pot complicar la lectura del rellotge de sol fins al punt de convertir-lo en un objecte incomprensible i relegar-lo a un instrument més proper a l’òrbita científica.

Afortunadament el rellotge de sol va desenvolupar altres recursos de supervivència: es va convertir en un vincle entre l’ésser humà i les seves arrels còsmiques, en una lliçó d’astronomia i en un recordatori de sentències filosòfiques. Avui dia podem trobar rellotges de sol que, a part de donar l’hora solar, ens recorden en les seves llegendes, l’efímer de la vida: “Hores, totes fereixen, l’última mata”, la seva dependència de la llum solar: “Només assenyalo les hores serenes”, jocs de paraules: “Sine Sole sileo” (sense Sol callo), valuosos consells: “Carpe diem” (aprofita el dia) i desitjos i reflexions personals: “Hores, qui us pogués allargar quan sou joioses”, “La casa està trista sense Sol”, “El temps fuig irreparablement”.

Amb la seva presència, el rellotge de sol segueix representant el temps natural, immutable, etern; lligat al moviment de la Terra i dels astres i continuarà marcant el ritme del planeta mentre aquest giri i el Sol l’il·lumini.

Eduard Farré i Olivé
Vicepresident de la Societat Catalana de Gnomònica
Professor de Rellotgeria a l’IES La Mercè de Barcelona

Per saber-ne més: www.gnomonica.cat

Article publicat en l’edició del 2017

Categories: ANY 2017. Enllaç permanent. 

Els comentaris estan tancats.