“ALTO LES SEQUES” I “SOPARS DE DURO”

Menjar en una casa de menú a preus assequibles, o el fet de fer un extraordinari i anar a sopar en un restaurant d’aquells anomenats popularment dels de categoria no era ni de bon tros cosa fàcil a la Barcelona dels nostres rebesavis. El cap i casal era una ciutat mancada de serveis de restauració. Fins ben entrat el segle XVIII no començà a disposar d’establiments on menjar i beure. Un cop engegat el negoci, amb les taules plenes a vessar i les cuines no donant a l’abast, el que no podien preveure aquells restauradors és que l’exercici de l’ofici generaria dites i frases fetes que avui estan totalment assumides col·lectivament i que son emprades sense conèixer el seu origen.

El primer en obrir portes l’any 1786, i que avui encara existeix, va ser Can Culleretes. Diverses teories  envolten l’origen del nom d’aquest establiment, una d’elles explica que fou l’establiment que va introduir l’ús de la cullereta metàl·lica. Un altre explica que era tal la quantitat de culleretes que necessitaven per servir les seves menges que els cambrers quan s’atansaven a l’office sempre se’ls sentia dir “noies, culleretes!” . Fos així o no, el que si sembla ser que devem a aquesta casa de menjars son els sopars de duro. Aquest era el preu dels sopars que consistien en una bona cuina, un bon producte i un preu raonable que, tot plegat, feia difícil de creure. Aquesta expressió que avui ha esdevingut del tot popular te dues accepcions ben diferents. Una primera i també la menys usada, vol indicar que un producte és de qualitat, llavors diem que tal cosa és de sopar de duro. Un altre ben diferent quan volem suggerir al nostre interlocutor que detectem que ens està entabanant tot dient-li “no em vinguis amb sopars de duro” o be “això son sopars de duro”.

Però d’altres expressions que han esdevingut populars es deuen a d’altres establiments d’hostaleria, com per exemple l’expressió “Alto les seques!”, locució que s’utilitza de manera imperativa quan es pretén aturar alguna cosa, sobretot una argumentació o un raonament. L’expressió te  l’origen en la situació provocada per en Batista, conegut cambrer, que servia a la fonda d’en Falcó. Aquesta fonda o casa de sisos era coneguda per servir unes mongetes seques amb llom de porc excepcionals. Un bon dia va entrar a can Falcó un home molt ben vestit amb unes llesques de pa amagades dins un embolcall. Aquest va demanar a en Batista mitja ració de seques. El cambrer va dirigir-se amb veu alta a la cuina, de manera que pogués sentir-ho tothom, tot dient “Mitja de seques per un senyor que no te gana i es porta el pa!”. L’home en qüestió es va avergonyir tant que va marxar ràpidament i en Batista va tornar cap a la cuina cridant “Alto les seques que el senyor se’n va!

Les cases de sisos, com la d’en Falcó, es podia menjar a preus molt modestos. És per això que també algunes d’aquestes cases eren conegudes també com afarta pobres. Les fondes o cases de sisos van arribar a ser nombroses a la Ciutat i el seu caire eminentment popular va generar moltes anècdotes. Algunes han arribat fins avui en forma de parèmia com es el cas que hem relatat anteriorment. Una de les característiques era que els llargs llistats de plats eren oferts de memòria pels cambrers o minyons de fonda i amb sobrenom. Aalguns d’ells també han arribat a nosaltres. Per exemple els cigrons eren coneguts per metralla, els peus de porc per peus de ministre, la sopa de bales era la sopa de mandonguilles, l’ànec mut un plat de bacallà, un civil una arengada i així un llarg etcètera.

Amadeu Carbó i Martorell

Acudit d’en Cornet publicat a “En Patufet” núm. 947 l’any 1922

Categories: ANY 2010, CALENDARI DELS PAGESOS. Enllaç permanent. 

Els comentaris estan tancats.