L’any 2010 i 2011 formen el bienni Maragall perquè enguany celebrem els 150 anys del naixement de l’autor i, sense aturar-nos, commemorarem els 100 anys del traspàs del poeta. Són dos anys seguits per recordar el primer escriptor modern de la literatura catalana.
Joan Maragall va marcar un abans i un després a la cultura catalana. És l’autor que obre les portes a la modernitat perquè va renovar la poesia, el teatre, el periodisme, la crítica literària, el memorialisme i la traducció literària.
Va revolucionar el gènere de la poesia des de molts punts de vista. Va redefinir la poesia en general i, en concret, va redefinir el poema curt i el poema llarg. Abans de Maragall, la poesia estava allunyada de la vida i era una cosa força artificial. Però per Maragall la poesia estava profundament vinculada a la vida, a l’experiència vital del poeta. La poesia havia de traspuar calidesa i immediatesa, per una banda, i substància i profunditat, de l’altra. La calidesa i la immediatesa, i la substància i la profunditat de la mateixa vida.
Pel nostre poeta qualsevol moment de la vida estava carregat dels quatre valors que acabo de citar. Un bellíssim poema, “Romanza sens paraules”, ens ofereix un bon exemple:
En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi beu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l’aigua fresca;
els germanets més petits
riu que riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s’ennuega…
Tots se posen a xisclar,
s’evaloten i s’alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell borgit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una “romanza” sens lletres.
En principi, el poema és un bellíssim apunt al natural que retrata una escena molt repetida d’uns nens, durant l’estiu, bevent d’una font i jugant amb l’aigua. El text no té cap secret. Ja tenim la calidesa i la immediatesa. Maragall ens fa veure i sentir l’experiència que ha viscut contemplant l’espectacle dels nens refrescant-se a la font.
Ara bé, el deliciós poema no s’acaba aquí. Ens falta encara la substància i la profunditat. Els poemes de Maragall sempre tenen aquesta entrada amable i directa, però, al mateix temps, sempre tenen un altre sentit més pregon i més vast. Una segona lectura de “Romanza sens paraules”, una lectura més acurada i reposada, ens revela que es tracta d’un poema que ens parla de les diferents maneres que tenim de viure la felicitat humana. La nena que beu fins a ennuegar-se representa la categoria de persones vitalistes que s’arrisquen a la vida, fins el punt d’arribar a fer-se mal. El grup de germanets representa la categoria de persones més cautes, més assenyades que viuen la vida i la felicitat des d’una certa distància, com la majoria de les persones. En un tercer estadi tenim el bebè al bressol que es deixa contagiar per la felicitat des de la distància. El bebè representa la categoria de persones que viuen la felicitat indirectament a través de les experiències dels altres. El bebè també respresenta el fet que la recerca de la felicitat és una qüestió instintiva que forma part de la natura humana. I, finalment, en un quart i darrer estadi, ens trobem el poeta, l’artista, que està observant les criatures (la noia que beu, els germanets que esquitxen i el bebè que balla i gemega de felicitat) i després escriurà el poema de cara als lectors, de cara a nosaltres. El poeta, l’artista de la paraula, escriurà el poema per fer-nos adonar que la vida és un do que hem de saber apreciar i per fer-nos adonar que tot en la vida té un sentit final si sabem posar-nos-hi amb un cert nivell de consciència. Els poemes de Maragall sempre ens eixamplen el plaer i la comprensió de la vida.
Una altra idea que apareix a “Romanza sens paraules”, si el sabem llegir atentament, és la importància que té el contacte de la humanitat amb la natura. Fixem-nos-hi bé com la felicitat de tots, la nena, els germanets, el bebè i el poeta, s’assoleix a través del contacte directe o indirecte amb l’aigua, amb la natura. De fet, tota l’escena del poema té lloc en un entorn natural on hi ha instal·lada una font.
Ara bé, si tornem a mirar atentament l’inici del poema veurem certes coses que no hem vist abans. “En la pica de la font/neda una rosa vermella [...]” diuen els dos primers versos. Ens podem preguntar què és aquesta rosa que flota en la superfície de l’aigua recollida a la pica de la font? És segurament una rosa silvestre que ha caigut a la pica des d’una planta propera. O potser és una rosa que un passejant ha collit pel camí i se n’ha cansat i l’ha llençat a la pica. Tant se val. El que és important és saber que des de l’Edat Mitjana que la rosa és el símbol de la bellesa física i la bellesa espiritual. Per això parlem de la Mare de Déu de Montserrat com “la Rosa d’abril”, perquè és l’encarnació de la bellesa espiritual. I per això regalem roses el dia de Sant Jordi, com a invocació i record de la bellesa física i l’amor.
En el nostre poema, la rosa és el símbol de la bellesa física i espiritual de la natura, la vida i l’art. I per Maragall les tres coses sempre venien juntes: la natura, la vida i l’art. De fet, la vinculació significativa entre la natura, la vida i l’art és un dels grans, grans temes que apareix a l’obra poètica de Maragall. Podríem insistir una mica més i afirmar que és un dels temes que vertebra l’obra de Maragall, que dota l’obra de Maragall d’un sentit d’ordre i unitat. El tema dels lligams profunds entre la natura, la vida i l’art apareix al primer llibre de Maragall, “Poesies” (1895) i seguirà apareixent a tots els seus llibres fins el darrer que va publicar en vida, “Seqüències” (1911). A “Poesies” trobem el poema seriat que es titula “A dalt del Pirineu…”, que recull les experiències de Maragall durant l’estiu de 1891 a Senillers. I a “Seqüències” trobem “Seguit de les vistes al mar”, que recull les observacions de Maragall durant l’estiu, de vacances a Caldes d’Estrac, entre 1906 i 1910.
Maragall estava convençut que les persones havíem de viure la vida plenament i realitzar-nos al màxim com a persones. I un dels capítols o aspectes destacats d’aquest viure plenament i realitzar-se el màxim era indubtablment el contacte amb la natura. Dit d’una altra manera: sense el contacte sostingut amb la natura, no podem viure plenament ni ens podem realitzar al màxim com a persones. A més, el nostre contacte amb la natura havia de ser el més extensiu i general possible. Per aquest motiu, a l’obra de Maragall podem rastrejar la presència de muntanyes, plans, camps, rius, mars, animals, plantes, arbres i fenomens meteorològics com els canvis de les quatre estacions, la boira, el vent, els núvols, les tempestes, la pluja, la neu, la soleiada, la llum, la foscor, el fred, la calor… Maragall observava la natura totes les hores del dia i durant el cicle de les quatre estacions.
Ara ens toca preguntar-nos perquè era tan important per Joan Maragall el contacte amb la natura? La resposta a la nostra pregunta és senzilla i complexa alhora. Per Maragall l’essència de la vida es podia trobar a la natura. És a dir, sense un contacte significatiu amb la natura la humanitat era incapaç d’entendre la vida i, per tant, de viure la vida correctament. Per Maragall la natura era la base de tot. Les idees més centrals de la vida sorgien directament de la natura.
Maragall estava plenament convençut que la natura ens ensenyava el sentit profund de la vida. Serà millor per nosaltres veure un exemple. Si agafem un poema com “Unes flors que s’esfullen” veurem com el nostre poeta ens narra lenta i amorosament la mort d’un ram de flors en un gerro d’aigua a casa seva. A poc a poc, les flors es van desfent i el poeta les observa de prop. En principi, el poema hauria d’acabar amb aquesta nota de tristesa de la indefugible mort de les flors, però no. El poema acaba amb un vers de vitalisme triomfant: “i el camp tot estrellat de noves flors.” La natura ens ensenya que la mort no és el final de la vida. Malgrat tot, el final de la vida és més vida. Les flors del gerro es moriran, deixant-nos “un sospir olorós suspès en l’aire…”, però no és el final perquè el gran cicle de la vida i la natura sempre garanteixen la continuïtat de la vida.
D. Sam Abrams
Dibuixos de Pere Torné-Esquius (1879-1936)
de la col·lecció del llibre “Els dolços indrets de Catalunya” (1910),
precedits d’un pròleg de Joan Maragall i d’una notícia de Francesc Sitjà.
