LA LLUM I LA CALEFACCIÓ EN EL PASSAT

Quan, en una època remota, l’home descobrí la utilitat del foc, tant per a combatre la fredor, com per a la cocció dels aliments i la il.luminació nocturna, se li plantejà el problema de com encendre foc i com mantenir-lo sota control. Verdaderament, amb els mitjans d’aquell temps, encendre un foc no era fàcil. El procediment  més corrent, durant segles, fou el fregament de fustes resinoses fins a obtenir un grau d’escalfor suficient per a inflamar la llenya seca, que era pràcticament l’únic combustible disponible. Mes endavant, els nostres avantpassats, per a encendre foc, es valgueren de la pedra foguera (una varietat de sílex) i l’esca. La pedra foguera era tallada de manera que formés un cantell viu. Picant  amb un ferro de forma rectangular (foguet) contra el cantell de la pedra, es produïen espurnes que encenien l’esca. D’això s’en deia picar foc. L’esca és una substància vegetal, flonja, molt fibrosa i molt inflamable. S’obté d’una espècie de bolet que es cria a la soca del roure (bolet d’esca). Per a la seva utilització, l’esca era bullida amb lleixiu ben carregat de cendra o era colgada en un femer i després era assecada al sol. Encesa amb les espurnes al picar foc, l’esca cremava sense flama i propagava la combustió a una altra substància fàcilment inflamable, com per exemple l’herba fanalera. Per ajudar a encendre el foc, abans de prendre els tions grossos, també era usat el residu de la mòlta de les olives (pinyola) o bé el residu de la premsada dels raïms (rapa).

Un cop encès el foc, calia mantenir-lo a base d’afegir-hi llenya. Cada família mantenia el seu foc a la llar. En temps remots, si el foc s’apagava, calia manllevar-ne a un veí o al cap de la tribu. En èpoques posteriors, sembla que era normal anar a cercar foc a casa de l’alcalde. Quan hom anava a cercar foc, les brases eren transportades dins petits recipients (de ferro, de llautó o de terrissa) anomenats escalfetes.

El foc de la llar, a més de produir escalfor per als estadants de la casa i per a la cocció dels aliments, contribuia a l’enllumenat de la cuina, que era l’estança    central de la vida familiar. En algunes societats primitives al foc se li assignava un caràcter sagrat i s’el vinculava al culte dels avantpassats. Encara avui és emprada la paraula llar com a sinònim de familia i de casa habitada. En els documents antics dels cens de població, les families i les cases eren designades focs. I un dels drets que es pagaven a l’època feudal era el fogatge. Hi ha un refrany que considera una sort poguer mantenir el foc de la llar : “Bona brasa, bon tió, bona sort que Déu ens dó”.

Aparells calefactors

Fins a una època no massa llunyana, per a la calefacció de les habitacions hom emprava els brasers. (figura 1) El braser era un recipient metàl.lic, generalment d’aram o de llautó, de forma semblant a una cassola, amb dues nanses mòbils per a transportar-lo. El recipient solia anar encaixat en una plataforma de fusta, de forma rodona o vuitavada, sostinguda per tres o quatre potes. El braser era omplert amb carbonissa, llenya petita o pinyola i el foc cremava sense flama. Sovint el braser era col.locat sota una taula, encaixat en una fusta plana. La taula era tapada amb roba per tots costats i les persones reunides al seu voltant s’escalfaven els peus. Aquest tipus de taula rebia el nom de camilla.

figura 1: braser

Per a ús individual hom emprava el braseret o maridet, capsa metàl.lica de ferro o llauna, amb una tapa proveïda de forats, dins de la qual hi havia un recipient que contenia brases enceses. El braseret es col.locava sota els peus.

Per a escalfar els llits, hi havia aparells especials que rebien el nom d’escalfallits, burro o frare. (figura 2) Un tipus d’escalfallits era un gros cassó d’aram cobert amb una tapa amb forats i proveït amb un mànec llarg de fusta o de ferro que permetia introduir l’aparell fins al centre del llit. Dins del cassó es col.locaven les brases. Un altre tipus d’escalfallit consistia en una cassola de terrissa que es posava plena de brases dins d’un bastiment de fusta, de forma semblant a un trineu, destinat a sostenir els llençols quan era introduït dins del llit.

Sistemes d’il·luminació

Un dels sistemes més antics fou l’ús de la teia, fusta molt resinosa i combustible extreta del cor de la soca dels pins. Amb la teia es feien llenques estretes i llargues que  eren introduçïdes en un forat de la paret o eren col.locades en un engraellat de ferro (teiera) clavat a la paret. També hi havia teieres portàtils amb tres peus. Les teieres foren molt usades per a il.luminar llocs públics, sobretot a l’aire lliure. També eren col.locades a les cuines arran del foc de la llar, sota la campana que s’emportava el fum per la xemeneia.

També des d’antic han sigut molt utilitzades les candeles, que es basen en la combustió de greix animal o cera. Les candeles són fabricades amb un motllo i es deixa en el seu centre un ble fet de lli filat. Els ciris són de cera i més grans que les candeles. Les espelmes són candeles de seu o d’estearina i són relativament més curtes i gruixudes. Candeles, ciris i espelmes, poc o molt, encara són usades.

Les atxes eren molt grans i de secció quadrada i tenien quatre blens. Les anomenades atxes de vent eren fetes amb brins d’espart untats amb pega i no s’apagaven per violent que fos el vent. Hom col.locava ciris, candeles i atxes en canalobres de formes variades (de terrissa, de ceràmica decorada, de vidre, de llautó i de ferro).

Durant segles, el tipus més corrent de llum domèstic fou el que es basava en la combustió de l’oli dins una cassoleta (gresol) en la qual hi havia submergit un ble format per fibres tèxtils. El ble cremava i donava llum gràcies al contacte amb l’oli del gresol.

El tipus de llum d’oli que ha arribat fins a una època més recent és l’anomenat simplement gresol o també llum de ganxo i llum de cuina.(figura 3) Aquest estri es compon de dos recipients metàl.lics posats l’un dins de l’altre; el superior, la gresoleta, destinat a dipòsit d’oli i a sostenir el ble i el de sota, la gresola, a recollir les escorrialles de l’oli que pugui vessar de la gresoleta. La gresola va fixa a una tija de ferro al cim de la qual hi va unit un ganxo destinat a penjar l’estri en el lloc més convenient. La importància en les cases del llum de ganxo o gresol es reflexa en diversos refranys. Per exemple: “Qui sopa amb sol no li cal llum de gresol”. “Cada ú a casa seva sap on es penja el gresol”.

El més important dels llums d’oli és la llumenera, de llautó brunyit i aspecte monumental. (figura 4) Tenia, igual que el gresol, una gresoleta o recipient destinat a la contenció de l’oli amb un nombre variable de becs o brocs per als blens.

Era característic de la llumenera una tija o columna de llautó sostinguda per un peu ample. La gresoleta anava tapada amb un tap tornejat i la tija de la part superior de la llumenera anava coronada per una nansa de llautó que permetia penjar l’instrument. Damunt del tap de la gresoleta hi havia un braç destinat a sostenir el pàmpol, planxa de llautó destinada a tapar la flama i evitar l’enlluernament. Entre el tap de la gresoleta i el portapàmpols solia haver-hi una anella de la que penjaven cadenetes que sostenien accessoris, com és ara l’apagallums o caputxó, unes pinces per a estirar el ble i altres. La llumenera constituïa un objecte de luxe, era enriquida amb tornejats i filigranes i era utilitzada especialment en festes i actes solemnes.

Un altre estri destinat a produir llum a base d’oli, molt usat a l’aire lliure, fou la llanterna. Era un fanal manual amb una cara de vidre i una nansa fixada generalment a la cara oposada. A l’interior, fixat a la base, hi havua un recipient rodó en el que s’hi posava l’oli i que tenia un forat a la part superior per on sortia el ble, que era de cànem, lli o cotó.

El funcionament de vegades irregular dels llums d’oli donà lloc a la dita : “Més boig que un llum d’oli”. Sovint, però, tot s’arreglava afegint oli i d’aquí ve l’expressió “Es com posar oli en un llum”. Altres vagades calia mocar el llum,

o sigui, escapçar el moc que era la part ja cremada del ble. Aquesta operació, que també s’anomenava llevar el cremallot, es feia amb un estri especial : la mocadora o espaviladora.

Les dificultats que hi havia en encendre el foc quedaren molt allleugerides quan foren inventats els llumins. Els primers llumins eren de fusta amb una mixtura a l’extrem d’una substància fàcilment inflamable per fricció. Més endavant aparegueren els llumins tipus candeleta.

Els canvis de l’edat contemporània

Els sistemes d’enllumenat i de calefacció descrits, basats en la combustió de la llenya, del greix i de l’oli, tingueren plena vigència fins a finals del segle XVIII, però durant el segle XIX foren substituïts, de mica en mica, per les noves tecnologies basades en la utilització del gas, del petroli i de l’electricitat. El gas, produït industrialment s’aplicà  primer a l’enllumenat i després a la cocció dels aliments i a la calefacció. L’explotació dels jaciments petrolífers donà lloc als quinqués i estufes de petroli. Finalment, l’aplicació de l’energia elèctrica a la producció de llum va començar amb l’arc voltaic; però fou cap a la fi del segle XIX, (quan Edison inventà i perfeccionà la bombeta elèctrica d’incandescència) que l’electricitat es convertí en el mitjà més pràctic per a la il.luminació de carrers, locals públics i domicilis particulars.

VOCABULARI CATALÀ-CASTELLÀ DE LA LLUM I LA CALEFACCIÓ

CATALÀ CASTELLÀ CATALÀ CASTELLÀ

ase, frare tumbilla foc fuego
atxa hacha, antorcha furgador hurgón
bec o broc mechero gresol crisol, candil
ble mecha gresoleta candileja
bolet d’esca Hongo yesquero llanterna linterna
braser brasero llar hogar
burjó hurgón llum luz
camilla camilla llum de ganxo candil
canalobre candelero, candelabro llumenera velón
candela candela, vela llumí cerilla, fósforo
ciri cirio maridet maridillo
enllumenat alumbrado mocar despabilar
esca yesca pedra foguera pedernal
escalfallits mundillo, calentador pinyola orujo
escalfapanxes chimenea rapa escobajo
escalfeta braserillo teia tea
espaviladora despabiladeras teiera tedero
espelma vela

Categories: ANY 2005, CALENDARI DELS PAGESOS. Enllaç permanent. 

Els comentaris estan tancats.