VALERI SERRA I BOLDU (1875-1938)

VALERI SERRA I BOLDU (1875-1938)
i les
cançons de ronda i de pandero

La Renaixensa fou el procés de recuperació de la llengua i la literatura catalanes que prengué volada a la segona meitat del segle XIX i durà fins a les primeres dècades del segle XX. Es creà entre els intel.lectuals i lletraferits una voluntat de salvar la pròpia identitat i per a això calia revalorar l’ús de la llengua a tots nivells i el coneixement de la història i de les tradicions  del país. Per això calía salvar la cultura popular, el “folklore” (literalment “el saber del poble”) expressat en rondalles, llegendes,cançons, corrandes, dances, refranys,…I així sorgiren una colla d’escriptors benemèrits que es dedicaren a recollir una cultura popular que encara era viva i a publicar-la per evitar que es perdés. Esmentarem alguns d’aquests folkloristes : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Entre ells hem escollit el darrer, Valeri Serra, un folklorista força conegut, per a fer un breu resum de la seva vida i la seva obra.

VALERI SERRA I BOLDU nasqué a Castellserà (Pla d’Urgell) el 7 de juliol de 1875. Estudià el batxillerat a les Escoles Píes de Balaguer. El 1892 es traslladà a Barcelona on estudià peritatge i professorat mercantil i més tard estudià dret a la Universitat. Va simultaniejar els estudis universitaris amb la seva afició als estudis folklòrics i es va fer amic de literats i poetes que aleshores ja eren famosos. Cal destacar la seva amistat amb el gran poete Jacint Verdaguer, en unió del qual fundà i publicà el periòdic “La Creu del Montseny”. Els seus primers escrits aparegueren en “Lo Teatre Regional”. Més tard fou redactor de “Lo Pensament

Català” i col.laborà en diaris i revistes de Barcelona i d’arreu de Catalunya. El 1900 se’n tornà a L’Urgell, on visqué uns anys alternant el conreu de les terres amb el del folklore. Durant un quant temps dirigí el diari liberal “El País” de Lleida en el que es reflectia la seva manera d’ésser i de sentir. Des de 1912 dirigeix a Bellpuig “Lo Pla d’Urgell”, periòdic setmanal agrícola, en el qual defensa els interessos de tots i cada un dels pobles de la comarca. En les seves planes publica el “Calendari Folklòric d’Urgell” que conté les festes majors, fires, aplecs i romiatges de tota la comarca, amb les particularitats observades en la celebració de les festes dels diferents pobles. Conté també un gran nombre de melodíes populars.

Deixà reculls inestimables de rondalles, cants, jocs,dances, usos i costums, endevinalles,…Entre les seves obres publicades destaquen :

–  El “Llibre d’Or del Rosari a Catalunya”, obra monumental i magníficament presentada, que conté els aspectes històrics, arqueològics, etnogràfics, folklòrics i bibliogràfics relacionats amb la devoció a la Mare de Déu del Roser i al rosari.

– “Aplec de rondalles”
– “Festes i tradicions populars”
– “Cançons de Ronda i Cançons de Pandero”

Com a mostra dels reculls folklòrics de Valeri Serra, presentarem una selecció de les cançons que figuren en aquesta última publicació.

CANÇONS DE RONDA

La ronda era una reunió de fadrins o altra gent jove que anava de nits recorrent carrers i aturant-se davant dels balcons o finestres de les noies, on cantaven i feien serenades. Les lletres de les cançons podíen ésser una alabansa de la bellesa i altres qualitas de les noies o el requeriment de més atenció per part d’algun possible pretendent o fins i tot la queixa per un desaire rebut. Per exemple:

Una vida, dues vides,
quantes vides teiu vós?
Jo tinc la meva vida
i la vida de tots dos.
Del teu pare tinc el sí
de ta mare la paraula
i de tu no puc tenir
paraula bona ni mala.
Roseret de dotze fulles
de quaranta nou colors;
de dotze hores que hi ha al dia
onze estic pensant en vós.
L’espardenya tinc rompuda
de pujar i baixar la plaça.
Lo que et demano, Mundeta,
que no em donos carabassa.

CANÇONS DE PANDERO

El pandero és un instrument musical que consisteix en un cèrcol ample de fusta, l’ull del qual està tapat per un costat o per ambdós amb una pell prima i tibant, a la qual es donen cops amb les mans i sovint també té el cèrcol forats on van inserits cascavells o sonalls. El “Pandero del Roser” és més gran que els ordinaris, de forma quadrada en lloc de circular i es colpeja amb les dues mans per acompanyar i marcar els compassos de les cançons de pandero.

Les majorales de la Confraria del Roser, en festes importants, religioses o socials, feien captes per a la seva confraria i cantaven les cançons de pandero. Les lletres de les cançons les componien les cantadores i de vegades ho feien per encàrrec dels organitzadors de la festa. Vegem-ne una mostra:

Per a una Festa Major:

Festa Major d’alegria
que avui es fa en aquest lloc;
festa major d’alegria,
la Mare de Déu d’Agost.

Pel comiat d’una núvia:

Adéu portes i parets;
de tots m’he de despedir,
també del pare i la mare,
lo que més pena em da a mí.
Adéusiau pare i mare,
són paraules de tristor,
si en res vos en so agraviada
jo us en demano perdó.

Per a reafirmar un prometatge:

Gran cuidado la gent tenen,
jovenet, de jo i de vós.
Gran cuidado la gent tenen
de si ens casarem tots dos.
Gran cuidado la gent tenen;
no els en caldria tenir ;
si la vostra amor és ferma,
la meva veu’se-la aquí.

Compliments a persones distingides:

Senyores, a aquest senyor
què li podríem donar?
La ciutat de Barcelona
si fos al nostre manar.
La ciutat de Barcelona,
senyores, no fora res;
Com és tan noble persona
mereixeria molt més.

Per a un dinar de casament:

Quina taula tan parada,
estovalles de satí,
les culleres són de plata,
les forquilles d’or del fi.

En obsequi a una noia:

Què fareu quan sigueu gran,
que tindreu el compliment,
que ara, que sou joveneta
ja enamoreu a la gent?
Què fareu quan sereu gran
a l’edat de vint i un any?
Fareu caure els fadrinets
com els moixonets al ram.

A un matrimoni:

Amb la cara li conec
a aquest noble cavaller,
amb la cara li conec,
té bonica la muller.
Amb la cara li conec
i amb el posat de la rova.
Amb la cara li conec
que té bonica la dona.

De vegades es feia referència als difunts:

Germà meu, fulleta d’alba,
alceu’s que darem un tomb;
mirarem qui falta a taula,
que em sembla que tots no hi som;
les persones que ací falten
són persones de gros preu;
falten el pare i la mare:
són a la glòria del Cel.

Una sessió de pandero de vegades durava 4 o 5 hores.

I sovint acabava amb una cançó de comiat:

Cantarem la despedida,
que d’aquí mo n’anirem.
Felicito al senyor Alcalde
i a tot l’Ajuntament.
Que d’aquí mo n’anirem,
que d’aquí mo n’hem d’anar.
Déu nos do salut i vida:
l’any que ve hi poguem tornar.

De les cançons de pandero Valeri Serra i Boldú ens diu : “He recollit les que queden perquè no s’en perdi la mena”. I ens fa saber que foren recollides a Torrelameu, Cubells, Artesa de Segre, Baldomà, Butsènit, Bellmunt, Castellserà, Termens i Miralcamp. I també ens explica que algunes de les cançons foren arreplegades de dones velles que, en la seva jopventut, havien sigut majorales i les havien cantat en pobles on després s’havia perdut la costum de cantar cançons de pandero.

Estanislau Tomàs Morera

Categories: ANY 2007. Enllaç permanent. 

Els comentaris estan tancats.